Xàtiva, la socarrada
Una de les ciutats valencianes amb més patrimoni monumental, i amb una història farcida de personatges il·lustres i fets històrics rellevants, és sens dubte Xàtiva. Un bon exemple de ciutat per aprofundir amb l’alumnat aspectes cabdals de la nostra història i del nostre patrimoni, tot passejant pels seues carrers i veient els seues monuments. Amb aquest objectiu, el professorat del Departament de Ciències Socials, Geografia i Història de l’IES Pare Arques, Alejandro Barber, Enric Moltó i Vicent Luna, vàrem organitzar el proppassat dijous 23 de març una visita a la capital de La Costera amb l’alumnat de 3r d’ESO.
L’excursió començà just en l’andana de la parada del tren de Cocentaina. Aquesta vegada no anàrem en l’autobús, no, vam agafar el tren amb l’objectiu que descobriren en quines condicions d’abandonament s’hi troba. A alguns ens recorda aquell Xitxarra que, salvant les distàncies, tenia més dignitat que aquest: “[...]Senyores i senyors viatgers pugen al tren/[...] el paisatge és preciós, disfruten de les vistes/[...] Ja hi som als Algars, això va bé/Anem ajustant-se al temps, previst per al viatge/[...] I en menys que canta un gall som a Gaianes/Pujant a Muro a sis, tres homens i tres dones[...]Des d’Alcoi a Gandia leré/.Hi ha un tren que vola leleré [...]”(1). Efectivament, açò és un petit fragment de la cançó El Xitxarra, del cantautor alcoià Jordi Gil. Han passat anys i panys i fa l’efecte que els successius governs, valencians i estatals, no han invertit ni un cèntim el nostre tren. El paisatge continua, si no fa no fa, sent preciós i continuem gaudint de les vistes, ara bé ni s’ajusta al temps, ni corre, ni vola. Haurem de concloure que ens tenen, des de fa massa temps, abandonats.
En arribar a l’estació de
Xàtiva, hi ha alumnes que no s’hi poden reprimir: - Açò
sí que és una estació!.
Tot seguit ens hi dirigim a la part antiga de la ciutat i només
entrar ens dóna la benvinguda el monument als Maulets: “Xàtiva
ha fet un monument/que coneixen grans i xiquets,/tothom diu Pedra
dels Maulets,/ record de la ciutat ardent. De Buixcarró és el polit
marbre/ que lloa els valents socarrats,/ defensors dels furs,
obstinats!/allí el trobem als peus d’un arbre./(2).
A tocar del monument tenim la Plaça de Sant Francesc, i decidim
seure al voltant de la centenària font barroca per esmorzar. Quan
encara no havíem tret l’entrepà, se’ns presentà d’imprevist
el company de departament, jubilat ara fa dos anys, Pedro Parra.
Quina sorpresa, ves per on fou la primera vegada que coincidim tots
quatre en una excursió de l’institut.
Esmorzats, i amb ganes d’aprofitar el matí, ens dirigírem carrer amunt i aviat veiem la façana barroca del Museu de Belles Arts, ubicat a la Casa de l’Ensenyança. Un casalici del tot remodelat i que conté una de les col·leccions pictòriques públiques més importants del País Valencià. Només entrar, ens dóna la benvinguda una creu de terme d’estil gòtic, que ens recorda la que tenim a Cocentaina. A poc a poc anem recorrent les seues sales a vessar de quadres per tot arreu, i de tant en tant fem parades per fer alguna explicació a l’alumnat: ací un Ribera: “[...]Llum permanent i permanent vigília,/llum que et vingué de d’un país distant,/el contrallum de la humana grandesa[...]”(3) ; allà un Benlliure:"[...]Oh soledat. El quadre interromput./Foc i més foc dels traços miniats./Oh llum del fill, amor, clara memòria./Veig soledat i menge soledat[...]”(4); més enllà El Retaule del Salvador, i quadres de reis, sants, bodegons...Un dels tresors del museu és la sèrie completa dels gravats dels Caprichos y Disparates de Goya, però sens dubte la joia de la Corona és el conegut quadre cap per avall de l’inefable Felip V, el rei que manà cremar i destruir per tres vegades la ciutat i que, no tenint-ne prou, gosà canviar-li el nom de Xàtiva pel de Sant Felipe. És evident que aquest quadre, convertit en símbols de la ciutat i de tot un país, mereixia, com a record, una fotografia de tot el grup:“[...] Maleïts Berwick i D'Asfeld/ que donaren la tràgica ordre,/ d’aquella crema tots vam perdre/ i avui patim aquell empelt./ Cada dènou del més de juny/ els valencians fem memòria,/cal refrescar la nostra història,/ miquelets i maulets de puny”( 5).
Esmorzats, i amb ganes d’aprofitar el matí, ens dirigírem carrer amunt i aviat veiem la façana barroca del Museu de Belles Arts, ubicat a la Casa de l’Ensenyança. Un casalici del tot remodelat i que conté una de les col·leccions pictòriques públiques més importants del País Valencià. Només entrar, ens dóna la benvinguda una creu de terme d’estil gòtic, que ens recorda la que tenim a Cocentaina. A poc a poc anem recorrent les seues sales a vessar de quadres per tot arreu, i de tant en tant fem parades per fer alguna explicació a l’alumnat: ací un Ribera: “[...]Llum permanent i permanent vigília,/llum que et vingué de d’un país distant,/el contrallum de la humana grandesa[...]”(3) ; allà un Benlliure:"[...]Oh soledat. El quadre interromput./Foc i més foc dels traços miniats./Oh llum del fill, amor, clara memòria./Veig soledat i menge soledat[...]”(4); més enllà El Retaule del Salvador, i quadres de reis, sants, bodegons...Un dels tresors del museu és la sèrie completa dels gravats dels Caprichos y Disparates de Goya, però sens dubte la joia de la Corona és el conegut quadre cap per avall de l’inefable Felip V, el rei que manà cremar i destruir per tres vegades la ciutat i que, no tenint-ne prou, gosà canviar-li el nom de Xàtiva pel de Sant Felipe. És evident que aquest quadre, convertit en símbols de la ciutat i de tot un país, mereixia, com a record, una fotografia de tot el grup:“[...] Maleïts Berwick i D'Asfeld/ que donaren la tràgica ordre,/ d’aquella crema tots vam perdre/ i avui patim aquell empelt./ Cada dènou del més de juny/ els valencians fem memòria,/cal refrescar la nostra història,/ miquelets i maulets de puny”( 5).
Després de fer-se fotos i més
fotos amb el famós quadre del rei Borbó, i amb un altre del pintor
alcoià Antoni Miró titulat Felip
felí, eixim del
museu per cercar la Plaça de Calixt III. Una plaça que mires per on
mires es respira història. A ponent, l’Hospital Reial, una icona
de l’arquitectura valenciana del segle XVI, però que fou fundant
pel mateix Jaume I l’any 1244. En aquest edifici, que avui continua
ocupant-se de la salut dels xativins, s’hi barregen l’estil gòtic
tardà amb les primeres mostres renaixentistes. Si mirem cap al
llevant la Col·legiata, coneguda popularment com La Seu.
En l’atri de la façana principal s’hi troben les escultures en bronze de Calixt III i Alexandre VI. I és que Xàtiva és el bressol de la família dels Papa Borja, una de les famílies més poderoses del Renaixement: “[...]Fui il papa Alexandro valenciano/da una terra Xàtiva chiamata/la quale è trenta milia da lontano/da la cità Valenza nominata [...]”(6). I cap al sud una imponent i majestuós fortalesa, just al capdamunt de la serra del Castell. Eixint des d’aquesta mateixa plaça , i seguint els carrers a la falda de la serra, emprenem la pujada al castell i molt aviat ens trobem amb l’Ermita de Sant Josep. Vora la porta més antiga de l’ermita, on hi ha una magnífica creu gremial gòtica, es trobava l’antiga porta de l’Aljama.
Segons la
tradició local, per ací va entrar Jaume I a Xàtiva el 1244:”[...]
ningú no gosarà
prendre-la, car qui a Xàtiva voldrà entrar, sobre nos haurà de
passar”.(7).
Seguint el camí ens trobem una cava que anomenen la Nevera, construïda entre els segles XVII i XVIII. Accedim per un túnel fosc excavat en la roca, però paga la pena entrar-hi per copsar les dimensions d’aquest gran magatzem de neu que conserva en molt bones condicions la cúpula de la coberta.
En l’atri de la façana principal s’hi troben les escultures en bronze de Calixt III i Alexandre VI. I és que Xàtiva és el bressol de la família dels Papa Borja, una de les famílies més poderoses del Renaixement: “[...]Fui il papa Alexandro valenciano/da una terra Xàtiva chiamata/la quale è trenta milia da lontano/da la cità Valenza nominata [...]”(6). I cap al sud una imponent i majestuós fortalesa, just al capdamunt de la serra del Castell. Eixint des d’aquesta mateixa plaça , i seguint els carrers a la falda de la serra, emprenem la pujada al castell i molt aviat ens trobem amb l’Ermita de Sant Josep. Vora la porta més antiga de l’ermita, on hi ha una magnífica creu gremial gòtica, es trobava l’antiga porta de l’Aljama.
Seguint el camí ens trobem una cava que anomenen la Nevera, construïda entre els segles XVII i XVIII. Accedim per un túnel fosc excavat en la roca, però paga la pena entrar-hi per copsar les dimensions d’aquest gran magatzem de neu que conserva en molt bones condicions la cúpula de la coberta.
Continuem pujant tot i gaudint
de la vegetació primaveral que ens envolta: esparregueres,
garrofers, fonoll marí i les verdes i precioses fulles d’acant. De
sobte ens hi trobem un mirador on hi ha una escultura de Manolo Boix,
Arc Daurat,
en homenatge a la pilota valenciana. El lloc és conegut com el
Bellveret, un lloc excepcional per contemplar les vistes de Xàtiva i
voltants:”[...]Com
abocat a una cisterna,/com abocat a l’aigua d’un aljub,/com
abocat a un pedregós i silenciós procés,/mire, enllà, a poc a
poc[...]”(8). I a
poc a poc continuem pujant fins l’ermita de Sant Feliu, ubicada, si
fa no fa, entre les ruïnes de la desapareguda Saetabis
romana i visigòtica. Es tracta de la típica ermita de conquesta,
com la de Santa Bàrbara, Sant Cristòfol i la desapareguda de
Penella. Només per veure el retaule i els arcs apuntats gòtics, ja
paga la pena l’esforç de la pujada.
Per fi al nostre davant
l’imponent castell:”[...]Fronteres,
merlets, assenyalades fites,/piques de pedra corcada, clivells de/les
paraules de tan madures, canyissos,/torna el país![...]”(9).
Abans de dinar, però, decidir donar-li un cop d’ull: la Torre del
Sol, les Muralles de Llevant, les de Ponent, la Presó d’Estat on,
entre altres, estigué empresonat el dissortat comte d’Urgell:”[...]
Miserables, veniu! Aquí,
en la terra, hont los cuchs s’arrossegan, vos pertoca caure
humiliats! Jo soch de Catalunya, d’Aragó, de València, de
Mallorca... Jo soch l’únich senyor per mon llinatje.(10)
El dia ha passat volant, i ha estat com una classe d’Història però in situ. I és que Xàtiva és com un llibre obert, on a cada pàgina que gires, a cada carrer o plaça que passeges, hi trobes petjades de la nostra història: muralles, palaus, ermites, convents...i fonts, moltes fonts. Xàtiva és tot un símbol per als valencians, el cor de les Comarques Centrals. Xàtiva la de la “Cova Negra de llavis fins” (11), la cobejada per l’altiu infant castellà, la mauleta fidel a la terra, la socarrada que renaix de les cendres, la de la cara al vent, la que passeja orgullosa els “remorosos arbres de l’Albereda” (12), la que acull de bell nou la llibertat d’expressió de l’irreverent Heretge de Xàtiva. Sí, Xàtiva és tot això i molt més.
Cites:
(1) Jordi Gil; (2,5) Vicent Luna; (3,4,8,9,11,12,) Vicent
Andrés Estellés; (6) Giovanni Giacomo Risi; (7) Jaume I; (11) Àngel
Guimerà.
Alcoi, 01/04/2017
Vicent Luna i Sirera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada