Clara València, lluminosa
València
Un anys més, i per cloure el curs 2015-2016, el Departament de
Ciències Socials de l’IES Pare Arques organitzà el divendres 10
de juny una excursió a València amb l’alumnat de 2n d’ESO. El
cap i casal ens ofereix tot un gran ventall de monuments, museus,
institucions, etcètera, dignes de visitar. És doncs una bona
oportunitat per reforçar in situ molts dels continguts de
geografia i història que hem anat donant al llarg d’aquest primer
cicle.
L’autobús ens deixà en la Plaça de l’Ajuntament de València,
en algun temps Plaça del País Valencià, i a tocar de l’estàtua
de Francesc de Vinatea, aquell heroic morellà, jurat en cap de
València, que l’any 1333 es jugà la vida defensant la integritat
del regne. Allí mateix començà el nostre itinerari que ens portà
a visitar la Llotja de la Seda, magnífic edifici
declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Fou un bon moment
per contemplar la bellesa del gòtic valencià, meravellar-se amb les
columnes de la Sala de Contractació, tot i imaginant aquella sala a
vessar de comerciants de tot tipus en la València del segle XV.
Compradors i venedors atrafegats, tancant contractes i guiats per
aquella frase escrita en llatí que recorre la sala, a tocar de les
voltes, que proclama que cal fer negocis sense engany, deixar diners
sense usura i no faltar al jurament. No enganyar, no ser usurer,
complir la paraula, heus ací tres valors que caldria fomentar en la
nostra societat, guiada per un sistema capitalista que es basa
justament en tot el contrari: en l’acumulació de diners
(multinacionals, holdings, grans empreses ), en la usura de
Bacs i Caixes i en enganyar al consumidor.
La Llotja ens deixà bon sabor de boca i tot seguit ens endinsàrem
pels carrers de la ciutat vella per buscar la Plaça Redona.
Aquesta petita plaça, darrerament remodelada, fa goig amb la gran
quantitat de botiguetes de records turístics. En eixir al carrer
Sant Vicent ens vam trobar amb un Starbucks i ens deixàrem
portar per la il·lusió de l’alumnat que de totes totes volia
entra-hi. La majoria es demanaren un S’mores de xocolata. I
és que l’eslògan era d’allò més suggeridor: “los nuevos
sabores de Frappuccino te permiten sorber el verano y disfrutar más”.
Així que amb el got en la mà, i entre sorbet i sorbet, vam
dirigir-nos a la Plaça de la Seu. Abans, però, vam entrar per donar
un cop d’ull a l’església de Santa Caterina i el
seu esvelt campanar.
Seguim i des de la Plaça de la Reina albiràrem el
Miquelet (per cert, sempre que el veig em ve al
pensament Paco Muñoz i la seua cançó: “el Miquelet de la Seu
s’ha obert com una magrana[...]la culpa la té l’obrer que l’ha
fet de mala gana”. Ignore si els obrers que hi van participar
en la seua construcció ho farien amb gana i estarien ben pagats,
segurament no, com també passa ara, ara bé la bona qüestió és
que després de quasi sis segles continua dret, contemplant orgullós
la ciutat, des de l’altura. De camí a la Plaça de la Seu
ens cridà l’atenció algunes de les estàtues humanes, algunes de
ben curioses. Al peu de la porta dels Apòstols, allí
on tots els dijous se celebra el centenari Tribunal de les
Aigües, ens férem una foto de grup i ens deixàrem portar
per l’encant d’aquesta plaça, presidida per la Font del
Túria amb les seues set sèquies de la Vega de València.
A dos quarts d’una arribàrem a la porta de les Corts
Valencianes on el diputat socialista de Cocentaina Rafa
Briet, i pare d’una de les alumnes , ens rebé. Acompanyat per una
guia ens donà la benvinguda i ens ensenyà la institució de la
Generalitat Valenciana que representa el poble valencià. Allí,
asseguts ens els seients dels escons dels diputats i diputades
poguérem copsar el nostre propi autogovern. Institució centenària
constituïda per Jaume I al segle XIII, abolida per l’inefable
Felip V el XVIII i recuperada l’any 1982 amb l’aprovació de
l’Estatut d’Autonomia. Rafa Briet, al que des d’aquestes línies
volem donar-li les gràcies pel seu acolliment, ens dirigí unes
paraules sobre la importància i funció de les Corts, tot insistint
en el seu poder legislatiu. A més amés, animà els joves a
preocupar-se i a interessar-se per la política, que no té cap altra
finalitat que millorar el benestar de les persones. Entre pregunta i
pregunta, i fotos i més fotos, arribà el temps de marxar. Abans,
però, encara férem una parada al davant del quadre de la Batalla
d’Almansa. Quadre que està a l’entrada de les
Corts per recordar a tothom aquell malaguanyat fet, per no oblidar
mai aquell “mal d’Almasa” que encara ens alcança.
Tot seguit ens dirigírem al Palau de la Generalitat.
Enguany, i després de més de deu cursos sol·licitant-ho, ens
havien autoritzat una visita guiada. La guia ens mostrà i explicà
les sales més importants d’aquest edifici gòtic del segle XV: el
pati central amb l’escultura l’Infern de Dant de
Benlliure, l’escala d’accés a la planta superior, el teginat de
la Sala Daurada, la Sala de Reis, les dependències on es reuneix el
Consell..., per acabar en la sala més coneguda, la Sala de Corts o
dels Jurats. Asseguts al terra vam quedar bocabadats contemplant els
frescos de les parets d’aquells representants dels tres braços:
l’eclesiàstic, el nobiliari i el reial.
El matí va estar ben aprofitat, però encara quedava la vesprada.
Així que ens dirigírem a la Porta dels Serrans, on
havíem quedat per agafar l’autobús. Impressionant porta, una de
les tantes que hi havia per entrar a la València del segle XIV. En
passar pel seu costat més d’un recordàrem aquella vergonyosa
imatge de l’exalcaldessa cridat: "falleres i fallers, vos
anime a que deseim... dejeim pasar el fred del verano, el fred de
l'hivern i bosquem el caloret, el caloret faller”. Tot un
exemple de menyspreu a la nostra llengua, ni més ni menys que
l’alcaldessa del cap i casal, incapaç de dir quatre paraules en
valencià, quina vergonya!
Després de dinar al restaurant el Redolí del Palmar restava
la darrera activitat programada, un passeig en barqueta per
l’Albufera. El gondoler Cunyat, que ja ens coneix
d’una pila d’anys, va vindre a recollir-nos. Amb la panxa plena i
un sol de justícia ens deixàrem portar llac endins: ací un
coll-verd, allà una garseta blanca, més enllà una camallonga i per
tot arreu la gavina de l’albufera. Alguns alumnes no van poder
resistir-se a llevar-se les sabates i ficar els peus a dintre
l’aigua. Se’ls hi veia feliços, tombats prenen el sol, ensumant
la brisa, desitjant que el viatge no acabés. Enric Moltó i jo ens
miràrem contents de veure’ls relaxats en aquella barqueta,
satisfets d’haver acomplit el programa previst.
Un anys més hem visitat València, passejant pels seus carrers,
ensumant l’origen del país construït pedra a pedra, copsant la
il·lusió d’un nou Consell que ens vol tornar la dignitat. A
l’autobús, i de tornada a Cocentaina, vaig recordar uns versos
d’Estellés: “Clara València,/ lluminosa València/[...]No
oblides mai el compromís/que et retornarà dies de glòria/i et farà
sentir-te, com mai, plena,/amb un voltant de músiques”.
Vicent Luna i Sirera
Alcoi, 11 de juny del 2016
